Intent d'invasió surrealista d'Haití

He hagut de llegir-me la notícia un parell de vegades, no me l'acabava de creure... encara que fos una perfecta mostra de quina és la situació d'Haití, en allò que en diuen el concert internacional de les nacions. A més va, més em sembla que Haití és com un tros de terra que es va desfer d'Àfrica, com ho fan els icebergs, i que va anar a petar al Carib, envoltats per un món que no és el seu.

Però anem per la notícia. Dos soldats de l'exèrcit nord-americà, de 20 i 21 anys, van decidir deixar l'exèrcit, per engegar una gegantina aventura, digne de la novel·la de Kipling (i pel·lícula de John Houston), l'home que volia ser rei. Això sí, sense el glamur de la creació literària. El seu objectiu era conquerir l'illa de la Gonave, a la costa oest d'Haití. Hi viuen unes 87.000 persones. Com que Haití està fet un desastre, i l'estat no controla un 10% de la capital Port-au-Prince, van pensar que ningú els oposaria cap resistència armada seriosa. Un cop desembarcats, pensaven matar a tots els homes de l'illa. Si, heu llegit bé. Volien eliminar a tots els mascles, i quedar-se només amb les dones. Donada la població, vol dir que pensaven pelar a uns 40 o 45 mil homes. És ben aviat dit. Amb les dones restants, pensaven fer-ne una espècie de macro harem, tant pel seu gaudi personal, com per finançar tot plegat. Podríem dir que volien crear el bordell més gran del món, a poca distància dels Estats Units, és a dir, fàcil per a un ampli mercat.

Ells dos, tot solets, pensaven tirar endavant tota aquesta conquesta? Doncs no. Els van enxampar contractant els serveis de sense sostre a Washington D. C. Sí mainada, un exèrcit de rodamons i captaires, per conquerir una illa i convertir-la en un immens negoci de prostitució, i de pas, cardar pels descosits, sense competència. Mireu si tenien fe en el tema, que ja fins i tot s'havien apuntat a cursos per aprendre a parlar el crioll haitià.

El salvatgisme humà no té límits, i les guerres han estat sempre l'escenari on s'ha desfermat, en aquells moments en el que la llei desapareix, i molta gent sent que té la llibertat per deixar anar aquests instints. En temps de pau, calen molts diners per camuflar el salvatgisme desbocat: el cas de l'Epstein als EUA, els safaris humans a Sarajevo... Però aquest cas d'Haití és com la versió pobra i miserable de tot plegat. Diu molt que aquests desgraciats de la vida, hagin pensat en Haití per posar en pràctica els seus "somnis". Ja ho diu el refrany, "ase magre, ple de mosques".

Autor: Francesc Nolla.

Aprofitar i adaptar les noves tecnologies

Quan vivia a Ghana, la majoria dels cotxes eren com un munt de ferralla, importats d'Europa. Quan ja no eren vàlids per revendre de segona o tercera mà a Europa, algun ghanès els comprava i enviava cap al seu país. Allà, els convertien en taxis, i avall que fa baixada. Òbviament, els motors feien un soroll infernal, però funcionaven, amb visites al mecànic prou freqüents. Veure els mecànics treballar era tot un espectacle. Gairebé sense eines, sense peces de recanvi, aconseguien amb moltíssim enginy donar uns dies, setmanes o mesos més de vida al motor.

Us explico aquest fet arran de la notícia que, a Tunísia, una nova marca de cotxes solars fundada el 2021, acaba de llançar al mercat el seu segon vehicle. Es tracta d'una furgoneta amb sostre solar, enfocada al mercat africà i de l'Orient Mitjà: allà on fa sol i hi ha relativament poques infraestructures viàries. Si feu un cop d'ull a la furgoneta, veureu que és molt senzilla, fabricada a Tunísia, amb materials locals, sense cap complicació, i amb un preu molt econòmic. Les prestacions són bàsiques, però si fa Sol, pot arribar a permetre fer tots els kilòmetres del dia, sense ni haver d'endollar-la. No paren de créixer, sense gairebé competència.

Aquest article no vol ser un anunci de la furgoneta (encara que la veig molt pràctica i m'ha fet molta gràcia). El que m'ha cridat l'atenció i que m'ha dut a escriure aquestes quatre ratlles, és com en un món on els avenços tecnològics sembla que van a la velocitat de la llum, sempre hi ha espai per a la innovació. Cal conèixer la tecnologia, perdre-li la por, i sobretot, adaptar-la a les teves necessitats, fer-la teva. L'ambició primera és començar, i saber fer un producte que es pugui vendre, i que sigui el millor en el seu petit espai o país. Tot plegat, com els mecànics de Ghana, o els catalans del segle XIX i XX, o els japonesos. De petit, els anuncis els descrivien com una gent que copiava. Era mentida, el que feien era fer-se seva la tecnologia, adaptar-la al seu mercat, i anar creixent. Fins avui. Això és el que destil·la el projecte de Bako.

Un apunt més. Tunísia és un país que crec que cal seguir de ben a prop. L'altre dia veia el mapa de carreteres de l'Imperi Romà, i em va sorprendre veure la densitat a Tunísia (l'antiga Cartago) versus la resta del Magrib. Vaig recordar com l'expansió mediterrània catalana va tenir com un dels punts forts el comerç amb aquesta zona, amb l'illa de Gerba com a cap de pont. En comparació amb els altres països del Magrib i el nord d'Àfrica, aquest país sempre acaba traient el cap.

Autor: Francesc Nolla.

Conflicte d'interessos?

Jared Kushner és el gendre del president Trump. Durant el primer mandat, va ocupar càrrecs dins del govern. Va participar activament en els acords d'Abraham, que són el fonament del reconeixement d'Israel, per diferents països àrabs del Llevant Va plegar, i va tornar al sector privat, creant, entre altres, l'empresa d'inversions Affinity Partners. Amb aquesta empresa, ha guanyat grans quantitats de diners, gràcies a nombroses inversions fetes des dels països àrabs que van signar els acords.

Ara ha tornat a ser cridat pel seu sogre, per participar activament en l'acord que s'ha signat sobre Gaza i Palestina. Aquest article explica tots aquests fets prou en detall. I sobretot, qüestiona si la participació mig pública mig privada de Jared Kushner, és èticament correcta. De fet, això també ha voltat sobre el paper de l'enviat de Trump al Llevant (i altres indrets del món) per negociar amb les diferents parts, Steve Witkoff.

Ambdós estan fent el seguiment dels acords de pau entre Hamàs i Israel, en el qual també estan involucrats nombrosos països àrabs. Els acords donen una participació en la reconstrucció de Gaza a cadascun dels que han signat. Resumidament, sembla que la manera que té l'administració Trump per aconseguir acords, a través del gendre i del seu gran amic Steve Witkoff, és barrejar els acords polítics amb acords econòmics, que no només beneficien a determinats països, sinó també a persones i empreses. El benefici econòmic com a ciment dels acords polítics. La participació de persones que ja tenen experiència i, sobretot, contactes personals en el camp dels negocis, passa a ser fonamental.

El realisme polític de les relacions internacionals, portat a un nou nivell.

En aquest sentit, els conflictes d'interessos deixen de tenir sentit, perquè són convertits en virtuts negociadores per aconseguir resultats pràctics. L'últim paràgraf de l'article, unes declaracions de Jared Kushner, ho descriu a la perfecció:

"What people call conflicts of interests, Steve and I call experience and trusted relationships that we have throughout the world," he said. "If Steve and I didn't have these deep relationships, the deal that we were able to help get done, that freed these hostages, would not have occurred."

El meu resum: és clar que hi ha conflicte d'interessos, però és que això, per l'administració Trump, és cosa del passat. Els resultats l'avalen, de moment. Així que tinguem-ho en compte, si volem competir en un món on els principals actors ja no els tenen en compte a l'hora de prendre decisions. Com els drets humans i els valors democràtics, els conflictes d'interessos ja no són un obstacle pels dirigents nord-americans.

Autor: Francesc Nolla

Engego

Engego, he dit.